Josep Pernau: “Amb la llei existeix Llibertat d’Expressió”

Com a autor del codi deontològic dels Periodistes, fins a quin punt existeix la llibertat del periodista tenint en compte que s’ha d’adaptar al llibre d’estil i que s’ha de seguir una línia ideològica concreta?

Ideologia i llibre d’estil d’un diari són concpetes totalment diferents. Si no coincideixes amb la ideologia del diari, t’hi has d’adaptar, com igual t’has d’apdaptar a les normes que t’imposa el llibre d’estil. Tot i així, actualment no hi ha línies ideològiques massa marcades.

Què vol dir amb això?

Doncs que no queda premsa ideològica extrema al món. La razón, l’ABC, per exemple, són de dretes però moderats. La Vanguardia, de centre-esquerres. El País és més d’esquerres... Però actualment no hi ha extrems com hi havia, per exemple, amb “solidaridad obrera”, inactiva des de l’any 2003.

El periodista és menys lliure, doncs? El fet de no poder plasmar del tot les seves idees deriva en la censura?

Tot i que no fa gaire temps –1978- existeix, amb la llei, Llibertat d’expressió. El periodista el que té son unes limitacions que venen marcades per la seva pròpia consciència. I no existeix la Censura directa. A l’època franquista sí que existia la censura...Tot el que es publicava passava abans per un departament oficial format per funcionaris que es llegien i seleccionaven textos, n’afegien, en canviaven...una falta absoluta de llibertat. Recordo, per exemple, que les “barraques” en temps de Franco no podien existir, havien de ser “Casitas”.

Va canviar aquesta situació en morir Franco?

L’època de transició va ser un moment interessant informativament. Hi havia sectors que reclamaven canvis, d’altres que volien que tot es quedes com fins aleshores... Rebíem sovint amenaces. Malgrat tot, les coses anaven avançant. Va ser una etapa apassionant. Després van aparèixer les lleis democràtiques, tot va canviar...va ser molt maco.

Llavors, avui dia, quines condicions calen perquè un diari sigui independent?

Bàsicament ha d’haver-hi un periodista valent, un director que li otorgui la seva confiança i una empresa especialitzada en periodisme que recolzi el director. Avui dia és molt difícil trobar empreses d’aquest tipus, ja que la concentració multimèdia està fent que les empreses no s’especialitzin en un sector concret, sinó que la principal preocupació sigui la de generar grans capitals.

Quin seria el perfil del bon periodista?

La fórmula no la tinc...(riu) Però un bon periodista ha de ser curiós. Ha de tenir curiositat, conèixer de tot una mica, curiositat universal.

Parlem una mica de imatge...Quin valor creu que prenen les imatges en un diari?

Penso que la imatge és fonamental. Hi ha diaris com Le Monde que gairebé no publica fotografia. És la postura pròpia. Per mi, la fotografia és necessària.

Què opina del tractament de les imatges amb l’11-M?

Trobo que a les catàstrofes que no cal recrear-se en el morbo, que és allò que busquen els fotògrafs. Els fotògrafs són una raça molt especial i el col.lectiu no té cap regulació. Hauria d’haver-hi un control de la imatge. Nosaltres, des del Consell de la Informació el que fem és vigilar el compliment de l’ètica als mitjans. Rebem queixes de la gent i fem dictàmens, les sancions són morals.

Recorda algun cas en concret?

Bé, per exemple en referir-nos a “immigrants il.legals”. No hi ha immigrants il.legals perquè no hi ha persones legals o il.legals.(riu)

Aquestes “equivocacions” de què són fruit?

Ara el periodista és el que té: ha de fer de caixista, maquetista i corrector alhora. En el periodisme les exigències són màximes. Arribes a una empresa i voldrà que muntis una pàgina...Tot i així hi ha molta gent sense títol i amb una gran carrera. Periodisme no hauria de ser carrera universitària. L’han omplert de matèria per fer-la universitària però l’ofici s’aprèn al carrer. La curiositat universal s’ha de portar ja.

Parlem ara d’actualitat. Hi ha hagut un intent d’agressió a Santiago Carrillo per part d’un grup ultra. Quina opinió li mereix?

Trobo que és molt salvatge que a 2005 encara s’intenti agredir algú per la seva ideologia. Això ho varem patir durant la dictadura franquista. Dos anys abans de morir Franco, militants franquistes ens amenaçaven als redactors:“Sé dónde vives”...Cartes, trucades telefòniques... Ara ho recordo com a anècdota, però llavors era acostumar-s’hi. Tot això ho recullo al meu llibre de memòries.

I de la premsa gratuïta, què n’opina?

No hi crec en aquesta premsa. Es tracta d’informació pura i dura de caràcter escèptic. Un diari el compres perquè t’agrada una secció o un columnista, aquelles peces diferencials, que precisament s’estan perdent per un excés d’informació. Aquests diaris no tenen d’això. La gent que l’agafa no llegeix premsa. Que generen l’hàbit de llegir? Tinc els meus dubtes. Tot plegat és un negoci.

Per què no hi ha premsa sensacionalista al nostre país?

És un misteri. El cas es que a Anglaterra, per exemple, la gent va començar a alfabetitzar-se a principis de segle, mentre que a Espanya ho va fer amb l’aparició de la televisió, sense haver de recorrer als diaris. La televisió és la que és plenament sensacionalista. El tractament de la mort de la Carmina Ordoñez vulnera tots els codis

Per acabar, està vostè a favor de la creació del Consell Audiovisual Espanyol?

Sí. I que fos sancionador. Però sancions econòmiques.