Entrevista a Josep Pernau

Josep Pernau, una vida dedicada al periodisme

Josep Pernau i Riu va néixer a Lleida al 1930. La mort del seu pare en un bombardeig que la Legió Còndor va fer a Lleida amb l'única intenció de massacrar població civil el va marcar de per vida. La imatge de la mare de Pernau plorant al costat del marit mort és una foto que ha donat la volta al món com a símbol del dolor de les guerres. Josep Pernau va estudiar magisteri i va exercir durant dos anys a la Vall de Boí. Al 1952 va ingresar a la Escola Oficial de Periodisme i, a meitat del segon curs, va començar a col.laborar per “El Correo Catalán”. Va formar part com a redactor en cap de l’equip fundador de Tele/Expres i posteriorment fóu subdirector de Diario Femenino.
Al 1960 va entrar a treballar com a redactor en cap del Diari de Barcelona, del qual seria director com ho va ser més tard de Destino i El Mundo Diario. Pertany a una generació de periodistes que va servir de pont entre la generació dels periodistes fidels a la II República i a la Generalitat (vençuts i apartats de l’ofici per raons polítiques) i aquells que, al llarg de la dècada dels seixanta i fins la transició democràtica feien les primeres passes en un ofici que es mantenia sota el rígid control dels guanyadors de la Guerra Civil.
Ha estat professor de l’Escola de Periodisme de l’Església i de la Facultat de Ciències de la Comunicació de la Universitat Autònoma de Barcelona. Fóu membre fundador del Grup de Periodistes Democràtics, creat clandestinament al 1966.
Entre 1991 i 1997 va ser degà del Col.legi de Periodistes i va exercir, entre d’altres funcions, la de “predicador” arreu del país i de l’estat del Codi Deontològic. Entre 1978 y 1979 fóu president de la Comisió Executiva de la Federació d’Associacions de la Premsa d’Espanya. Actualment és President del Consell de la Informació. Porta des de 1980 a El Periódico, des d’on publica la columna “Opus Mei”. Ha rebut, entre d’altres els premis Ortega i Gasset, Ciutat de Barcelona i Josep M.Lladó a la Llibertat d’expressió, l’any 2002. Està casat i té dos fills. El passat 20 d’abril va presentar a Madrid l’edició en castellà del seu llibre “Memorias. Confieso que soy periodista” . Tot just l’any passat es va publicar la versió en català, “Memòries d’Arbeca a l’Opus Mei”

Fes click aquí per veure les entrevistes i el perfil de Josep Pernau segons Marta Campo

Fes click aquí per veure les entrevistes i el perfil de Josep Pernau segons Jordi Altesa

90 minuts amb Josep Pernau

Hores abans que l’Associació de la Premsa de Madrid rendís homenatge a Josep pernau, el periodista va obrir-nos les portes de cada seva de bon grat. Amb un somriure i una encaixada de mans a la foscor del rebedor del seu pis de l’Eixample vam establir el primer contacte amb el President del Consell de la Informació, qui, acte seguit i cortesment va oferir-nos seure al voltant d’una gran taula rodona. “Mira, justos”, va exclamar, en referir-se al nombre de cadires de què disposava la sala. Aquestes paraules i la serenitat amb què les va dir, va fer que es trenqués el gel entre nosaltres.
Amb calma, va saber fer front a la nostra primera pregunta sobre els líits de la llibertat del periodista. Com a autor del Codi Deontològic, el senyor Pernau va considerar que ideologia i llibre d’estil eren conceptes totalment diferents: “Si no coincideixes amb la ideologia del diari, t’hi has d’adaptar, com igualment t’has d’ adaptar a les normes que t’imposa el llibre d’estil”. Tot i així, va afirmar: “No hi ha línies ideològiques massa marcades”. Amb això va voler fer-nos entendre que no quedava premsa ideològica al món i va aclarir: “Actualment no hi ha extrems com hi havia, per exemple, amb Solidaridad Obrera”. De la mateixa manera, afirmà que amb la llei existia “llibertat d’ expressió” i les limitacions del periodista venien marcades per “la pròpia consciència”. Les seves mans es movien al ritme de la seva parla, regular. “No existeix la censura directa”, va assegurar, convençut. Va recordar que a l’època franquista “sí que hi havia censura” i que, tanmateix, l’etapa de transició va ser “un moment apassionant i interessant informativament”
Després que ens expliqués algun cas clar on la censura era extrema per part dels departaments oficials que controlaven les publicacions i de confessar-nos que sovint, els redactors rebien amenaces, Josep Pernau ens va parlar de les condicions que calen avui dia per tal que un diari sigui independent: “Ha d’haver-hi un periodista valent, un director que li otorgui la seva confiança i una empresa especialitzada que doni suport al director”. Així i tot, va assenyalar: “Avui dia és molt difícil trobar empreses d’aquest tipus, ja que la concentració multimèdia està fent que les empreses no s’especialitzin en un sector concret, sinó que la principal preocupació sigui la de generar grans capitals”. Aprofundint, vam preguntar-li quin era el perfil del bon periodista: “La fórmula no la tinc!”, va exclamar, tot rient. Tot i així va confessar que un bon periodista havia de ser curiós, havia de gaudir d’una curiositat universal.
El sol de tarda entrava tímidament per la balconada del menjador on hi érem. Un menjador més aviat fosc, amb predomini de tonalitats ocres. Mobles rústics i una televisió antiga ens feien reconèixer un pis no gaire nou. Com a soroll de fons, crits de xiquets jugant al carrer.
En un món on cada vegada la imatge va prenent més importància a la premsa, vam creure oportú preguntar al senyor Pernau què n’opinava personalment. Ell va declarar: “Les imatges en un diari són fonamentals, per mi la fotografia és necessària”. Es clar que també va citar el cas de Le Monde, on hi apareixen més aviat poques fotografies i va definir-ho com a “postura pròpia”. El tractament de les imatges va ser un altre focus d’interès per part nostra i el periodista en va parlar obertament: “Trobo que a les catàstrofes no cal recrear-se en el morbo”, que segons ell, “és el que busquen els fotògrafs”. Va comentar que els fotògrafs eren “una raça molt especial” i que el col.lectiu hauria de disposar d’un control de la imatge mitjançant una regulació, que precisament és el que fan des del Consell de la Informació que ell presideix: “Nosaltres el que fem és vigilar el compliment de l’ètica als mitjans”, i va afegir: “Les nostres sancions són morals”. En posar un exemple on s’incomplís aquesta ètica va recordar que cap persona no és il.legal, per tant no hauríem de parlar “d’immigrants il.legals”. Aquestes incorreccions moltes vegades són fruit de “les exigències del periodisme”, segons Pernau, que va reconèixer: “Ara el periodista ha de fer de caixista, maquetista i corrector alhora. Arribes a una empresa i voldran que muntis una pàgina…”. Tanmateix va admetre que hi havia molta gent sense títol i amb una gran carrera, i va sentenciar: “Periodisme no hauria de ser carrera universitària, l’ofici s’aprèn al carrer”.
El senyo Pernau no s’impacientava. L’ actitud que va mostrar va ser la d’un home tranquil. No es movia de la cadira. Tan sols les sevs mans es movien d’acord amb el seu discurs. Escoltava atentament les nostres preguntes, ens mirava fixament els ulls i creuava els braços. La seva expressió facil no va canviar en enunciar-li que a partir de llavors tractaríem temes d’actualitat.
Fent refrència a l’intent d’agressió a Santiago Carrillo per part d’un grup d’ultres, el periodista va trobar “molt salvatge” que a l’any 2005 encara s’intentés agredir algú per la seva ideologia: “Això ho varem patir durant la dictadura franuqista”. I va recordar que dos anys abans de morir Franco, militants franquistes amenaçaven els redactors. En veure’ns interessats en el tema, molt atentament, va preguntar-nos si volíem veure algunes de les amenaces, i vam assentir.
El senyo Pernau va aixecar-se de la cadira lentament, tot recolzant-se amb les mans a la taula. Les seves passes eren curtes i pausades, tot i que va trigar cosa d’un minut a tornar. Portava el seu llibre de “Memòries”, l’ edició en català. Va llegir-nos unes quantes amenaces i en tancar el llibre, nostàlgicament va revlar: “Ara tot ho recordo com a anècdota”
Amb un gest d’indiferència va aconseguir acaparar la nostra atenció quan vam preguntar-li la opinió que li mereixia la premsa gratuïta: “no hi crec en aquesta premsa”, va assegurar. Va dir que es tractaca d’ informació pura i dura de caràcter escèptic i que un diari el compraves perquè t’agradava una secció o un columnista, aquelles seccions “diferencials” que s’estaven perdent per un excés d’informació. I va lamentar: “Aquests diaris no tenen d’això. La gent que l’agafa no llegeix premsa”. De la mateixa manera va posar en dubte que aquest tipus de premsa generés l’hàbit de llegir: “Tot és un negoci”.
El periodista va considerar “un misteri” el fet que no hi hagués premsa sensacionalista al nostre país, i va argumentar: “A Anglaterra la gent va començar a alfabetitzar-se a principis de segle, mentre que a Espanya ho va fer amb l’aparició de la televisió, sense haver de recórrer als diaris”. I va afegir que la televisió era la “plenament sensacionalista”, i com a exemple va citar la mort de la senyora Carmina Ordoñez .
Per a concloure amb l’entrevista vam voler esbrinar si es mostrava favor del Consell Audiovisual Espanyol, i el senyor Pernau va ser clar i concís: “Sí. I que fos sancionador econòmic”.
I va haver-hi silenci a la sala. Josep Pernau va aixecar les celles i amb cara sorpresa va preguntar: “Ja està?”. I hi vam assentir. El periodista va acceptar a fer-se un parell de fotografies, de posat seriós. En aixecar-nos de les cadires, el periodista va tornar a encaixar-nos les mans, una encaixada de mans d’un home que va inspirar-nos, sobretot, confiança.

Per a més informació sobre l'Estatut del Periodista feu click aquí